A voltes, sent que les cames caminen per si soles. Tremolen de tal manera que sóc incapaç de fer alguna cosa per controlar-ho. La situació és de pel·lícula. És com si no formaren part del meu cos i no poguera fer gens per parar. Decidisc avançar fins a la porta i conforme més a prop estic, sent que el cor batega amb més força.
Faig un repàs fugaç amb la mirada, pas llista a tots els absents. Entre totes aqueixes mirades em falta una, la teua.
El cor perd força. calla. I solament escolte una xiuletada ensordidor en la meua ment, impedint-me concentrar-me en somriure i dir "bon dia". I és ací, just ací, quan pense en donar-me la volta i eixir corrent. Però resulta que fugir no se'm dóna tan bé com desitjaria. I és ací, just ací, quan decidisc emprar aqueixos sòrdids segons a dissimular la meua tristesa. O tal vegada, a arreplegar l'esperança i mirar amb dissimule a la porta, i comprovar que aqueixos riures que sent de fons, precedides de passos, formen part de tu. I si no és així, ja no és un "bon dia".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada