Vaig a sincerar-me.
Fa algun temps em vaig donar compte de lo rara que sóc. Sent que se'm queda gran tot açò, o potser massa xicotet. Estic asseguda enfront del meu ordinador portàtil i em cauen les llàgrimes com si d'un final trist es tractara. És el meu final?
Sí.
Però no avui. Ja feia temps que estava acabada.
Espere que hi haja algú que de debò em vulga.
Espere poder parar de plorar abans que mamà i papà tornen a casa i em vegen així.
Estic cagada.
Ma mare ara em diria: "Amb la personalitat que tens i el forta que eres, no deixes que aquestes coses et superen".
Fa uns mesos creia que podia fer i desfer al meu lliure semblar tot allò que m'envoltava. Fa uns mesos, en eixos mesos de calor, de sol, de nits plenes d'estels, tenia en les meues mans el millor regal que podria haver trobat en la meua vida. Tenia a algú que estava per sobre de totes les coses. Algú que em necessitava.
I jo no vaig saber estar a l'altura.
Vaig volar molt alt.
I no vaig saber aterrar.
No puc parar de plorar.
No m'agrada veure'm així.
Estic lletja.
Feble.
Demane disculpes.
Eixe regal tornar a la meua vida. Però només una part.
I mai més vaig tornar a veure l'altra.
No us podeu imaginar la fragilitat que suposa açò. Mai alguna cosa em va venir tan de colp. Mai em vaig trobar tan maldestre en la meua manera d'actuar.
I ja no espere que tot torne a ser com abans.
No, perquè és impossible.
I em dol escriure-ho: I m p o s i ...
Dol.
Dol molt, fotre.
Tinc els ulls rojos. Creia que les llàgrimes es podien esgotar però no. Ací tinc per a una bona estona.
Quan et tinc a prop, una mica de mi s'allunya.
...
En realitat, mai vaig creure en el perdó. I, amb el pas del temps. M'adone que és improbable quan hi ha rancor.
Quan hi ha decepció.
Vaig aprendre a trencar cada mur que m'unia a ell, d'una manera senzilla.
Avui, 7 de Desembre sé que a força de temps vaig tornar a construir tot allò que vaig tirar a baix.
No existeix el color.
No existeix el color.
Què pensaràs de mi, ara?
Que pensaries si em veres ara?
És com si haguera tornat a Setembre. A aqueix Setembre de merda que tant em va costar suportar.
I tu, Mamà?
Només espere que arribes a casa, et poses el pijama, em digues el cansada que has tornat del treball i m'abraces en el sofà. Com sempre fas.
No puc parar de plorar. Ho intente però no puc.
Ho sent.
Ho sent molt.
Mamà ho sent.
Antony and the Johnsons - Hope there's someone.
