Alguna forma habrá de decirnos adiós.
(...)
Y si no es hoy, que sea antes de que el frío nos haga daño, mi amor.
Y evitemos mirarnos a la cara como si del mismo sol se tratara.
Paral·lelament, hui, dia 12 de gener dic adéu a tot.
Per que jo, als meus 19 anys d'edat encara tinc l'opció del "NO".
I el meu "no" és per a tu.
Conseqüent dels meus actes. Valenta davant ells. Humil davant les meues respostes.
Esclate.
No puc més.
No puc patir més.
He intentat expressar tot allò que guarde des d'eixe Setembre a tots menys a tu.
Per por, potser?. Potser.
Mai vaig trobar el moment exacte i idoni en el qual interrompre't per a relatar la meua súplica.
Una súplica de merda i insignificant davant els ulls de molts.
Una súplica d'afecte, d'afecte.
D'un manteniment dels petits detalls que ens unien.
Però tu t'has acomodat a un sistema fred.
I ja és gener, saps? Ja de per si mateix, fa massa.
No ho veig fàcil. Però tampoc impossible.
He lluitat per allò que m'importa sense esmentar queixa alguna.
M'he mantingut al marge i he fugit dels nostres problemes per a així, no crear més.
Què humil per la meua part.
Què imbècil per la meua part.
Sempre he pensat en tu, abans que en mi.
En quin món visc?.
Ara esclate. Estic cansada.
I necessite un canvi. Necessite veure un intent d'allunyar el fred per la teua part
Un incendi de neu i calor.
Gener del 2010, torna; no saps com et necessite.
