TROBE A FALTAR.

Si te quieres venir, puedo pasarme a buscarte.

Si te quedas conmigo para que pueda contarte

lo mucho que te necesito.

Aunque creo que ya lo sabes, voy a volver a decirlo:

que te quiero más que a nadie,

que te sigo queriendo lo mismo.

Los Planetas - Señora de las Alturas.

8 Maig 2010.

-Gracias

-De nada, te quiero.

...

Trobe a faltar moltes coses.
Forma part de l'ésser humà, o açò diuen.
Trobe a faltar la innocència, a la meua àvia, les vesprades de col·legi, els viatges en família... però gens s'allunya tant com els dies en els quals m'alçava amb la sensació d'equilibri i estabilitat, que em feien veure que tot anava bé; que no hi havia per què preocupar-se.
Jo a açò li cridava motivació, ara li cride felicitat.

El cos em demana pau, per a no autodestruir-se. I fa algun temps que no em sent "sana".
Trobe a faltar tenir ganes de tot. Trobe a faltar sentir que el que m'ocorre està sent real... real i espontani, de manera natural.
I sobretot, la qual cosa més enyore és somriure.

Perquè almenys, la meua manera de ser feliç és eixa. Començar i acabar el dia sent conscient que tot el que m'ocorre és real i espontani.
Des d'una discussió fins a una abraçada.
Però real.
I açò fa temps que no ho veig.
Tant de bo fóra 8 de maig.
Tant de bo tot tornara a ser com abans.

LA TEUA OLOR.

Tengo mi tristeza siempre ahí, escondida.

Poniéndose guapa.

Y cuento con ella para que me sepa guiar

más allá de ti, más allá de mi.

Ivan Ferreiro - Tristeza.

Em sent sola.
Com si no pertanguera a aquest món. Com si fóra alguna cosa diferent i gens ni ningú poguera acceptar-ho.
Vull una abraçada.
Que siga sincera, d'aquelles de "et comprenc", d'aquelles de "em véns de gust", d'aquelles de "la teua olor...".

ACÍ, JUST ACÍ.

A voltes, sent que les cames caminen per si soles. Tremolen de tal manera que sóc incapaç de fer alguna cosa per controlar-ho. La situació és de pel·lícula. És com si no formaren part del meu cos i no poguera fer gens per parar. Decidisc avançar fins a la porta i conforme més a prop estic, sent que el cor batega amb més força.

Faig un repàs fugaç amb la mirada, pas llista a tots els absents. Entre totes aqueixes mirades em falta una, la teua.

El cor perd força. calla. I solament escolte una xiuletada ensordidor en la meua ment, impedint-me concentrar-me en somriure i dir "bon dia". I és ací, just ací, quan pense en donar-me la volta i eixir corrent. Però resulta que fugir no se'm dóna tan bé com desitjaria. I és ací, just ací, quan decidisc emprar aqueixos sòrdids segons a dissimular la meua tristesa. O tal vegada, a arreplegar l'esperança i mirar amb dissimule a la porta, i comprovar que aqueixos riures que sent de fons, precedides de passos, formen part de tu. I si no és així, ja no és un "bon dia".

COLORS AMBIGUS.

-Vuic dormir amb tu.

-La setmana que tornes.

-Estar sempre dins de tu.

-Em fa mal parlar en tu per açí, si et tinguera davant no tocaries terra.

-Flotaria?

-Segur.

...

De quin color és açò?
De quin color és el nostre?

NOVEMBRE.

No fa tant de l'estiu,
però ja veiem les primeres fulles caure,
una altra vegada com cada any, com un cercle girant una vegada i una altra.
Ja puc fer olor les castanyes en el lloc de la cantonada prop de la plaça,
una altra vegada com cada any, on t'espere per si et torne a veure.
Queda't amb mi només per a veure passar el temps, queda't amb mi.
Encara puc aguantar el fred però prompte arribarà la neu una altra vegada,
com cada any, per a cobrir-ho tot i fer-ho desaparèixer.

Sempre m'ha agradat Novembre.
Per què?
Perquè comença a fer fred. Eixe fred que tant m'encanta.
Perquè els carrers d'Alacant es vesteixen d'abric i olor a castanyes rostides i crêpes.
Perquè les meues decisions pel matí oscil·len entre la llana o el vellut.
Perquè pots sentir el sol del mig dia com un lleuger pessigolleig en la cara.
I aqueix sol, no sé perquè et fa sentir bé.
Qualsevol excusa és vàlida per a equilibrar-te, o per a oblidar-te del món.

Guns 'n' Roses - November Rain.