Mirar de front és mirar al buit.
Quatre parets tanquen una injusta foscor per a un Setembre que sospitava ser màgic.
Suau, l'aire es cola i juga amb el meu pèl. El soroll d'un motor.
I eixa pissarra, al fons, tan gran. Tan negra. Em menja.
Mirar un punt fix és establir un duel visual.
Mirar de front és mirar al buit.
Tots atenen. Jo em trobe en una altra part.
Mastegue les mirades que no diuen gens, mastegue aquesta companyia tan solitària de cinquanta persones estranyes. I engolisc la teua absència.
No sé alçar la mirada, ni sé percebre un exterior realista. Estic vivint en mi, ací, endins; on no tinc res. M'encongisc conforme les notes de la nostra cançó se succeeixen.
Reproduir-te. Recordar-te i engolir-te.
És tan insípida la vida quan no et sap a res.
dimecres, 19 de setembre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
