dijous, 22 de juliol del 2010
dimarts, 20 de juliol del 2010
SOMETIMES IT'S FADED.
Es entonces cuando decido darme el segundo chapuzón del año.Cuando mi cabeza va a estallar a base de oir una y otra vez This Picture.
A base de no parar de pensar sin ser consciente de ello, en alguien que desconozco.
O quizá no.
Es entonces cuando pienso: Tres, dos, uno.
Y me lanzo a lo más hondo de la piscina. Deseándo volver a desmembrarme, como dos horas antes me había desmembrado bailando Placebo. Como dos horas antes, me había desmembrado escribiendo cosas sin sentido a alguien sin sentido.
Placebo me taladra la sien.
Pero me hace sentir tan fantasma.
Vuelvo a darle al play. Creo que acabaría antes pulsando repeat.
Pero sólo me limito a gritar:
"SOMETIMES IT'S FADEEEEEEEEEEEEEEEEEEEED."
Me da igual si alguien me escucha. Me da igual que el vestido esté empapado. Me da igual que la réflex se pueda haber mojado, o que la foto no se haya hecho justo cuando iba a saltar al agua.
Yo solo pensaba en algo sin sentido;
y todavía no entiendo porqué.
Pero es así. Mi tarde se basó en Placebo, y en alguien que desconozco.
Aún me duele el cuerpo de la fuerza que he hecho para hundirme en lo más profundo, para quedarme allí y no salir nunca. Bajo el agua, todo parece un poco diferente.
Yo sólo quería equilibrarme.
Será que es cierto eso de que el equilibrio es imposible. Pero sólo he conseguido escribir esto, siendo tan transparente como el agua de la piscina.
No preguntes porqué, pero de principio a fin he pensado en ti.
No espero que lo entiendas;
ni yo misma me entiendo.
Sometimes it's faded...na, na, na...
Can't stop growing old.
Placebo - This Picture.
dimarts, 13 de juliol del 2010
NO SENTIR.

Mai aconseguirem assentar-nos en la terra; som dos éssers massa volàtils.
Mai ho aconseguirem.
I sonarà violent, fins i tot trist, però és d'alguna forma, la qual cosa més desitgem en la vida: descompondre'ns.
És com si el caos ens posara divertides.
Llancem la cabellera al vent sentint que el no-res perfora el buit dels nostres cossos. Quina sensació tan miserable, veure que no estem fetes per a ningú. Les nostres aparences fràgils on dins, hi ha molt més.
Hi ha mil àtoms que giren i ploren, implorant el desglaç momentani del nostre cor.
Perquè simplement és d'acer.
I dol no sentir el cos lleuger. Dol no sentir.
Los Planetas - Santos que yo te pinté
dimarts, 1 de juny del 2010
COM A ESTRANYES PLANTES.
I com estranyes plantes, creixíem més quan menys aigua i llum existien al nostre al voltant. Com podíem pretendre agradar a la resta?
Com podien assentar-se en la terra dos éssers tan volàtils?
dilluns, 31 de maig del 2010
LA MER.
dilluns, 24 de maig del 2010
dimarts, 20 d’abril del 2010
dijous, 18 de març del 2010
NO SEMPRE ÉS BLAU.

Oh, no. I see a spiderweb is tangled up with me.
And I lost my head and thought of all the stupid things I've said.
Oh, no. What's this? (...)

En realitat no solament existisc jo. Que el món, és món sense la meua existència.
Hauria d'haver-me adonat abans.
O potser haurien d'haver tirat de mi; d'aqueixa corda que em permetia sostenir-me en l'aire, i arribar fins al cel.
On el vertigen m'impedia veure qualsevol punt de vista.
Mai vaig sentir màgia així.
Em vas idolatrar com a una deessa. La de la bellesa, i l'amor. La del Rock&Roll.
No em vulgues, que em puge a dalt. Amb tu va ser fàcil.
I jo que pensava que el cel sempre era blau.
Hauria d'haver-me adonat abans.
dimarts, 12 de gener del 2010
INCENDIOS DE NIEVE.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)













