Mai aconseguirem assentar-nos en la terra; som dos éssers massa volàtils.
Mai ho aconseguirem.
I sonarà violent, fins i tot trist, però és d'alguna forma, la qual cosa més desitgem en la vida: descompondre'ns.
És com si el caos ens posara divertides.
Llancem la cabellera al vent sentint que el no-res perfora el buit dels nostres cossos. Quina sensació tan miserable, veure que no estem fetes per a ningú. Les nostres aparences fràgils on dins, hi ha molt més.
Hi ha mil àtoms que giren i ploren, implorant el desglaç momentani del nostre cor.
Perquè simplement és d'acer.
I dol no sentir el cos lleuger. Dol no sentir.
Los Planetas - Santos que yo te pinté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada