A tu,
Theo.
Avui sóc una altra. Avui em vaig despertar amb unes ànsies impertinents de desaparèixer, com potser mai hauria desitjat.
Quan tot és confús, sóc incapaç de moure un només múscul del cos.
La sang se'm congela en aquest estiu polar.
Sembla que tot flueix d'una forma més susceptible quan estic perduda. I totes aquelles coses que sempre vaig desitjar cridar i fer saber al món, encara sabent que eren impossibles d'expressar, flueixen per si soles. Perquè escriure és allò que m'ajuda a desaparèixer i a inventar el meu propi món gris. On només habiten aquells que realment senten i valoren els petits detalls de la vida.
Avui et vas. Et vas del meu costat. Et vas del de molts. Però aquesta vegada pensaré en mi i només en mi. Sent ràbia. No sé què fer. No sé com actuar. Només sé que et vull. Et vull, Theo.
Construiré un món gris on ningú jutge als altres. On el gel congele el temps i ho faça etern. On puguem experimentar la sensació vertiginosa d'una abraçada sense pensar en res més. Estic molt perduda. Serà la meua joventut. La nostra boja joventut. A voltes no tot ix com volem. Estaràs molt lluny de mi. Et sentiré molt lluny de mi. El temps es fondrà i els segons tornaran a passar convertint-se en anys. Sempre podràs tornar al meu món gris. Tornarem a jugar a somiadors. Et trobaré a faltar avui i matí. Gràcies per ser tan especial en tot. Per la teua innocència. Gràcies per haver sigut tu. Mai vaig pensar que ploraria escrivint açò. Supose que serà que tot m'influeix més quan lluite per alguna cosa i no ho aconseguisc. Quan estic malament. Sense rumb. Perduda. Prometem-nos ser brúixoles en les nostres vides, indicant el nord al nostre món gris, per a mai deixar de ser somiadors. Encara no t'has marxat i ja et sent lluny. Gaudeix el teu nou espai. Empatxa't de vida. Pateix per a aprendre. I mai m'oblides.
T'estima,
Isabelle.
