SOL, QUÉ DESPACIO VAS.

Intento comprender qué fue lo que pasó.

Algo no andaba bien; los celos, qué se yo.

(...)

Sol, qué despacio vas...

¿No será que te has parado a mirar?

Desitge que tot el dolent torne, perquè almenys també puga tenir lo bo de tornada.

Els dies es fan eterns. No aconseguisc distingir el pas de les hores.
És com si el món girara i jo m'haguera abstret del seu curs. Com si preferira mantenir-me al marge de tot i tots. Limitant-me a respirar

Hada helada en vuelo inerte...

DEBUT.

De xicoteta vaig fer ballet.

Encara ara sé un parell de piruetes i em puc equilibrar sobre el polze, és la meua arma secreta.

Les agulles del rellotge porten puntes com jo;

claven cinquena posició i donen les sis i mitja.

CAMDEN TOWN.

Hace unos días me hallaba en el barrio de Camden Town (Londres). Paseando por el rastro encontré una vieja libreta de tapas duras cuya decoración me llamó bastante la atención. Es similar a un estampado retro en tonos azules y dorados.

3 libras bastaron para que fuera mía, y comenzé a escribir.

11.06.11

"Que nadie te impida ser quien eres".

Esa frase siempre me ha echo pensar en que una vida, una vida propia sólo se vive una vez.

No puedes permitirte el lujo de no vivirla.

Y no vivirla implica no ser tú mismo.

En Londres amanece temprano. Su lluvia puede calarte hasta le más minúsculo hueso dejándote completamente helado sin apenas sentir los dedos de las extremidades.

Y como por arte de magia, un rayo de sol intenso sale y te seca de arriba a abajo, haciendo brillar los cuerpos como luces gigantes que ciegan los grandes parques que existen en la capital Europea.

Londres es como él.

De un segundo a otro puede cambiar todo.

Sol.

Lluvia.

Sol.

Lluvia.

No sé si estas palabras mañana carecerán de sentido y valor.

Pero si de hoy dependiera, no querría estar aquí. No quiero estar aquí.

No quiero más lluvia.

Tampoco sé si quiero más sol.

He dejado todo de lado a cambio de nada.

Repito: NADA.

Y no sé si todavía estoy a tiempo de cambiarlo; de volver a recuperar mis propios sueños, mi propio día a día sin saber qué va a depararme el futuro.

Ahora lo veo tan claro.

Nunca sabréis ni de lejos lo que siento. O soy una incomprendida eterna o me gusta serlo. No sé si es una moda; si en realidad forma parte de mí; o si por el contrario es una cuestión de reclamar la atención recibida en un pasado de manera constante.

Pensar en él y luego en mí, no sé si me pega del todo. No cuando recibes tan poco a cambio.

No si para el resto ese "poco" es "mucho".

Porque resulta que a mi, se me queda pequeño.

Hecho de menos las comidas en casa de mi abuela. Los domingos sin resaca. Los sábados de ducha y pijama. Los cafés y sandwichs en casa de Andrea. Las conversaciones eternas repletas de risas con Nuria. Las fotografías y canciones con Tatiana. Los besos largos y fogosos, repletos de amor. Las vueltas en el coche con Fideu. Los abrazos grandes llenos de ganas y deseo. La melena larga. Las rutas a la academia con bolsas de golosinas. Los días de entresemana con bostezos por la noche. Las largas mañanas de playa y lectura con mi madre. Los playbacks ante el espejo. Los días de "hoy voy a comerme el mundo". Las noches de "hoy voy a comerme el mundo". Los planes de vivir en Barcelona. Traer un sobresaliente a casa. Llorar por teléfono.

[...]

SPRING.

Spring. Summer. Autumn. Winter.

Abril, primavera. El mes de les flors, de pluges amb l'arc de Sant Martí, de mitges mànigues a les nits, del meu vint aniversari. Podria assegurar que el cel somriu. O igual sóc jo, no ho sé.

VOLUNTAT.

[...]

Baby, you can start again.

Laughing in the open air; have yourself another dream.

Tonight, baby we can start again.

Only the young can break away.

Lost when the wind blow on your own.

Res t'obliga.
Ningú t'obliga.

Però vols?.
Realment vols?

Recorda: eres jove; i només els joves són a temps de deixar-ho tot. Només els joves.
I si resultara que sí, que és açò el que vols, lluita per açò.
Aprèn a voler-ho. Aprèn a cuidar-ho per a no perdre-ho.
Perquè tenir-ho va ser la teua elecció. Lliure.
Gens et va obligar. Ningú et va obligar.

EPPUR SI MUOVE.

S'obrin els ulls un dia de blau intens, i t'adones que tot és un teatre.
No obstant açò, no podem renunciar al paper que ens ha tocat.
Arrapem la rebel·lia i vomitem les paraules perquè uns altres les vegen.
Eppur si muove, tot flueix, mor i renaix.

S'APAGA.

Jo sento en el meu pit

alguna cosa que, com en el món, s'apaga.

[...]

Accions. Decisions.
Tot el que un dia m'impactava en positiu, ara potser ho faça en negatiu.
Mai em vaig sentir tan off.
Tan fóra del món.
No necessite pensar en gens, perquè pensar no em serveix ara com ara.

Vaig a limitar-me a existir.
Encara que dolga.

Accions. Decisions.
Limitacions.

ADÉU (II)

Alguna forma habrá de decirnos adiós.

(...)

Y si no es hoy, que sea antes de que el frío nos haga daño, mi amor.

Y evitemos mirarnos a la cara como si del mismo sol se tratara.

Paral·lelament, hui, dia 12 de gener dic adéu a tot.

Per que jo, als meus 19 anys d'edat encara tinc l'opció del "NO".

I el meu "no" és per a tu.

Conseqüent dels meus actes. Valenta davant ells. Humil davant les meues respostes.

Esclate.

No puc més.

No puc patir més.

He intentat expressar tot allò que guarde des d'eixe Setembre a tots menys a tu.

Per por, potser?. Potser.

Mai vaig trobar el moment exacte i idoni en el qual interrompre't per a relatar la meua súplica.

Una súplica de merda i insignificant davant els ulls de molts.

Una súplica d'afecte, d'afecte.

D'un manteniment dels petits detalls que ens unien.

Però tu t'has acomodat a un sistema fred.

I ja és gener, saps? Ja de per si mateix, fa massa.

No ho veig fàcil. Però tampoc impossible.

He lluitat per allò que m'importa sense esmentar queixa alguna.

M'he mantingut al marge i he fugit dels nostres problemes per a així, no crear més.

Què humil per la meua part.

Què imbècil per la meua part.

Sempre he pensat en tu, abans que en mi.

En quin món visc?.

Ara esclate. Estic cansada.

I necessite un canvi. Necessite veure un intent d'allunyar el fred per la teua part

Un incendi de neu i calor.

Gener del 2010, torna; no saps com et necessite.

ADÉU (I)

Hui, dia 12 de gener dic adéu a tot.
És l'aniversari del meu pare. Són 48 anys ja.
Es fa major i els cabells blancs li pesen.

Supose que, per a ell, el temps passa amb els seus més i els seus menys. Mai li veuràs rendir-se. Mai posarà excusa alguna per a fugir dels problemes. Mai m'he atrevit a preguntar-li-ho.
Però ha de ser fotut no tenir l'opció del "NO". I per ous, haver de dir que "SI". Simplement, per una raó molt fàcil.
Per mi.

ESPERE QUE HI HAJA ALGÚ.

Vaig a sincerar-me.
Fa algun temps em vaig donar compte de lo rara que sóc. Sent que se'm queda gran tot açò, o potser massa xicotet. Estic asseguda enfront del meu ordinador portàtil i em cauen les llàgrimes com si d'un final trist es tractara. És el meu final?
Sí.
Però no avui. Ja feia temps que estava acabada.


Espere que hi haja algú que de debò em vulga.
Espere poder parar de plorar abans que mamà i papà tornen a casa i em vegen així.

Estic cagada.
Ma mare ara em diria: "Amb la personalitat que tens i el forta que eres, no deixes que aquestes coses et superen".

Fa uns mesos creia que podia fer i desfer al meu lliure semblar tot allò que m'envoltava. Fa uns mesos, en eixos mesos de calor, de sol, de nits plenes d'estels, tenia en les meues mans el millor regal que podria haver trobat en la meua vida. Tenia a algú que estava per sobre de totes les coses. Algú que em necessitava.
I jo no vaig saber estar a l'altura.

Vaig volar molt alt.
I no vaig saber aterrar.

No puc parar de plorar.
No m'agrada veure'm així.
Estic lletja.


Feble.


Demane disculpes.


Eixe regal tornar a la meua vida. Però només una part.
I mai més vaig tornar a veure l'altra.

No us podeu imaginar la fragilitat que suposa açò. Mai alguna cosa em va venir tan de colp. Mai em vaig trobar tan maldestre en la meua manera d'actuar.
I ja no espere que tot torne a ser com abans.
No, perquè és impossible.

I em dol escriure-ho: I m p o s i ...

Dol.
Dol molt, fotre.

Tinc els ulls rojos. Creia que les llàgrimes es podien esgotar però no. Ací tinc per a una bona estona.

Quan et tinc a prop, una mica de mi s'allunya.

...

En realitat, mai vaig creure en el perdó. I, amb el pas del temps. M'adone que és improbable quan hi ha rancor.
Quan hi ha decepció.

Vaig aprendre a trencar cada mur que m'unia a ell, d'una manera senzilla.
Avui, 7 de Desembre sé que a força de temps vaig tornar a construir tot allò que vaig tirar a baix.

No existeix el color.
No existeix el color.

Què pensaràs de mi, ara?
Que pensaries si em veres ara?
És com si haguera tornat a Setembre. A aqueix Setembre de merda que tant em va costar suportar.

I tu, Mamà?
Només espere que arribes a casa, et poses el pijama, em digues el cansada que has tornat del treball i m'abraces en el sofà. Com sempre fas.

No puc parar de plorar. Ho intente però no puc.
Ho sent.
Ho sent molt.
Mamà ho sent.

Antony and the Johnsons - Hope there's someone.