EPPUR SI MUOVE.

S'obrin els ulls un dia de blau intens, i t'adones que tot és un teatre.
No obstant açò, no podem renunciar al paper que ens ha tocat.
Arrapem la rebel·lia i vomitem les paraules perquè uns altres les vegen.
Eppur si muove, tot flueix, mor i renaix.

S'APAGA.

Jo sento en el meu pit

alguna cosa que, com en el món, s'apaga.

[...]

Accions. Decisions.
Tot el que un dia m'impactava en positiu, ara potser ho faça en negatiu.
Mai em vaig sentir tan off.
Tan fóra del món.
No necessite pensar en gens, perquè pensar no em serveix ara com ara.

Vaig a limitar-me a existir.
Encara que dolga.

Accions. Decisions.
Limitacions.

ADÉU (II)

Alguna forma habrá de decirnos adiós.

(...)

Y si no es hoy, que sea antes de que el frío nos haga daño, mi amor.

Y evitemos mirarnos a la cara como si del mismo sol se tratara.

Paral·lelament, hui, dia 12 de gener dic adéu a tot.

Per que jo, als meus 19 anys d'edat encara tinc l'opció del "NO".

I el meu "no" és per a tu.

Conseqüent dels meus actes. Valenta davant ells. Humil davant les meues respostes.

Esclate.

No puc més.

No puc patir més.

He intentat expressar tot allò que guarde des d'eixe Setembre a tots menys a tu.

Per por, potser?. Potser.

Mai vaig trobar el moment exacte i idoni en el qual interrompre't per a relatar la meua súplica.

Una súplica de merda i insignificant davant els ulls de molts.

Una súplica d'afecte, d'afecte.

D'un manteniment dels petits detalls que ens unien.

Però tu t'has acomodat a un sistema fred.

I ja és gener, saps? Ja de per si mateix, fa massa.

No ho veig fàcil. Però tampoc impossible.

He lluitat per allò que m'importa sense esmentar queixa alguna.

M'he mantingut al marge i he fugit dels nostres problemes per a així, no crear més.

Què humil per la meua part.

Què imbècil per la meua part.

Sempre he pensat en tu, abans que en mi.

En quin món visc?.

Ara esclate. Estic cansada.

I necessite un canvi. Necessite veure un intent d'allunyar el fred per la teua part

Un incendi de neu i calor.

Gener del 2010, torna; no saps com et necessite.

ADÉU (I)

Hui, dia 12 de gener dic adéu a tot.
És l'aniversari del meu pare. Són 48 anys ja.
Es fa major i els cabells blancs li pesen.

Supose que, per a ell, el temps passa amb els seus més i els seus menys. Mai li veuràs rendir-se. Mai posarà excusa alguna per a fugir dels problemes. Mai m'he atrevit a preguntar-li-ho.
Però ha de ser fotut no tenir l'opció del "NO". I per ous, haver de dir que "SI". Simplement, per una raó molt fàcil.
Per mi.

ESPERE QUE HI HAJA ALGÚ.

Vaig a sincerar-me.
Fa algun temps em vaig donar compte de lo rara que sóc. Sent que se'm queda gran tot açò, o potser massa xicotet. Estic asseguda enfront del meu ordinador portàtil i em cauen les llàgrimes com si d'un final trist es tractara. És el meu final?
Sí.
Però no avui. Ja feia temps que estava acabada.


Espere que hi haja algú que de debò em vulga.
Espere poder parar de plorar abans que mamà i papà tornen a casa i em vegen així.

Estic cagada.
Ma mare ara em diria: "Amb la personalitat que tens i el forta que eres, no deixes que aquestes coses et superen".

Fa uns mesos creia que podia fer i desfer al meu lliure semblar tot allò que m'envoltava. Fa uns mesos, en eixos mesos de calor, de sol, de nits plenes d'estels, tenia en les meues mans el millor regal que podria haver trobat en la meua vida. Tenia a algú que estava per sobre de totes les coses. Algú que em necessitava.
I jo no vaig saber estar a l'altura.

Vaig volar molt alt.
I no vaig saber aterrar.

No puc parar de plorar.
No m'agrada veure'm així.
Estic lletja.


Feble.


Demane disculpes.


Eixe regal tornar a la meua vida. Però només una part.
I mai més vaig tornar a veure l'altra.

No us podeu imaginar la fragilitat que suposa açò. Mai alguna cosa em va venir tan de colp. Mai em vaig trobar tan maldestre en la meua manera d'actuar.
I ja no espere que tot torne a ser com abans.
No, perquè és impossible.

I em dol escriure-ho: I m p o s i ...

Dol.
Dol molt, fotre.

Tinc els ulls rojos. Creia que les llàgrimes es podien esgotar però no. Ací tinc per a una bona estona.

Quan et tinc a prop, una mica de mi s'allunya.

...

En realitat, mai vaig creure en el perdó. I, amb el pas del temps. M'adone que és improbable quan hi ha rancor.
Quan hi ha decepció.

Vaig aprendre a trencar cada mur que m'unia a ell, d'una manera senzilla.
Avui, 7 de Desembre sé que a força de temps vaig tornar a construir tot allò que vaig tirar a baix.

No existeix el color.
No existeix el color.

Què pensaràs de mi, ara?
Que pensaries si em veres ara?
És com si haguera tornat a Setembre. A aqueix Setembre de merda que tant em va costar suportar.

I tu, Mamà?
Només espere que arribes a casa, et poses el pijama, em digues el cansada que has tornat del treball i m'abraces en el sofà. Com sempre fas.

No puc parar de plorar. Ho intente però no puc.
Ho sent.
Ho sent molt.
Mamà ho sent.

Antony and the Johnsons - Hope there's someone.

TROBE A FALTAR.

Si te quieres venir, puedo pasarme a buscarte.

Si te quedas conmigo para que pueda contarte

lo mucho que te necesito.

Aunque creo que ya lo sabes, voy a volver a decirlo:

que te quiero más que a nadie,

que te sigo queriendo lo mismo.

Los Planetas - Señora de las Alturas.

8 Maig 2010.

-Gracias

-De nada, te quiero.

...

Trobe a faltar moltes coses.
Forma part de l'ésser humà, o açò diuen.
Trobe a faltar la innocència, a la meua àvia, les vesprades de col·legi, els viatges en família... però gens s'allunya tant com els dies en els quals m'alçava amb la sensació d'equilibri i estabilitat, que em feien veure que tot anava bé; que no hi havia per què preocupar-se.
Jo a açò li cridava motivació, ara li cride felicitat.

El cos em demana pau, per a no autodestruir-se. I fa algun temps que no em sent "sana".
Trobe a faltar tenir ganes de tot. Trobe a faltar sentir que el que m'ocorre està sent real... real i espontani, de manera natural.
I sobretot, la qual cosa més enyore és somriure.

Perquè almenys, la meua manera de ser feliç és eixa. Començar i acabar el dia sent conscient que tot el que m'ocorre és real i espontani.
Des d'una discussió fins a una abraçada.
Però real.
I açò fa temps que no ho veig.
Tant de bo fóra 8 de maig.
Tant de bo tot tornara a ser com abans.

LA TEUA OLOR.

Tengo mi tristeza siempre ahí, escondida.

Poniéndose guapa.

Y cuento con ella para que me sepa guiar

más allá de ti, más allá de mi.

Ivan Ferreiro - Tristeza.

Em sent sola.
Com si no pertanguera a aquest món. Com si fóra alguna cosa diferent i gens ni ningú poguera acceptar-ho.
Vull una abraçada.
Que siga sincera, d'aquelles de "et comprenc", d'aquelles de "em véns de gust", d'aquelles de "la teua olor...".

ACÍ, JUST ACÍ.

A voltes, sent que les cames caminen per si soles. Tremolen de tal manera que sóc incapaç de fer alguna cosa per controlar-ho. La situació és de pel·lícula. És com si no formaren part del meu cos i no poguera fer gens per parar. Decidisc avançar fins a la porta i conforme més a prop estic, sent que el cor batega amb més força.

Faig un repàs fugaç amb la mirada, pas llista a tots els absents. Entre totes aqueixes mirades em falta una, la teua.

El cor perd força. calla. I solament escolte una xiuletada ensordidor en la meua ment, impedint-me concentrar-me en somriure i dir "bon dia". I és ací, just ací, quan pense en donar-me la volta i eixir corrent. Però resulta que fugir no se'm dóna tan bé com desitjaria. I és ací, just ací, quan decidisc emprar aqueixos sòrdids segons a dissimular la meua tristesa. O tal vegada, a arreplegar l'esperança i mirar amb dissimule a la porta, i comprovar que aqueixos riures que sent de fons, precedides de passos, formen part de tu. I si no és així, ja no és un "bon dia".

COLORS AMBIGUS.

-Vuic dormir amb tu.

-La setmana que tornes.

-Estar sempre dins de tu.

-Em fa mal parlar en tu per açí, si et tinguera davant no tocaries terra.

-Flotaria?

-Segur.

...

De quin color és açò?
De quin color és el nostre?

NOVEMBRE.

No fa tant de l'estiu,
però ja veiem les primeres fulles caure,
una altra vegada com cada any, com un cercle girant una vegada i una altra.
Ja puc fer olor les castanyes en el lloc de la cantonada prop de la plaça,
una altra vegada com cada any, on t'espere per si et torne a veure.
Queda't amb mi només per a veure passar el temps, queda't amb mi.
Encara puc aguantar el fred però prompte arribarà la neu una altra vegada,
com cada any, per a cobrir-ho tot i fer-ho desaparèixer.

Sempre m'ha agradat Novembre.
Per què?
Perquè comença a fer fred. Eixe fred que tant m'encanta.
Perquè els carrers d'Alacant es vesteixen d'abric i olor a castanyes rostides i crêpes.
Perquè les meues decisions pel matí oscil·len entre la llana o el vellut.
Perquè pots sentir el sol del mig dia com un lleuger pessigolleig en la cara.
I aqueix sol, no sé perquè et fa sentir bé.
Qualsevol excusa és vàlida per a equilibrar-te, o per a oblidar-te del món.

Guns 'n' Roses - November Rain.